TEMA 8: PENSAMENT CONTEMPORANI: CIÈNCIA, FILOSOFIA

Que els ciutadans participin en la societat es molt important per l’educació. Dins l’etapa contemporània és on es crea l’escola moderna.

L’època en la qual ens trobem és la postmoderna à “ ens modernitzem massa, gracies al consumisme”. Tot i que no es pot obligar a ningú a creure o pensar com algú vulgui, avui en dia em arribat a un extrem ja que la modernitat està massa avançada per les industries.

Paradigmes Científics

Un paradigma és —des de finalitats de la dècada de 1960— un model o patró en qualsevol disciplina científica o un altre context epistemològic. El concepte va ser originalment específic de la gramàtica; en 1900 el diccionari Merriam-Webster definia el seu ús solament en tal context, o en retòrica per referir-se a una paràbola o a una rondalla. En lingüística, Ferdinand de Saussure ha usat paradigma per referir-se a una classe d'elements amb similituds. El terme té també una concepció en el camp de la psicologia referint-se a accepcions d'idees, pensaments, creences incorporades generalment durant la nostra primera etapa de vida que s'accepten com a veritables o falses sense posar-la a prova d'una nova anàlisi.

Aristòtil observa la natura, per buscar la racionalitat del pensament.

Positivisme: tot allò experimental, per tant està aplicant el resultat (Durhem). La realitat és objectiva. Model empíric-positiu, l’observador es situa com a subjecta i la realitat és l’objecta (objectiva).

Model hermenèutic interpretatiu: és aquella ciència que estructura els textos escrits, arriba a entendre’ls, no hi ha prou amb la realitat objectiva. S’ha de ser conscient de que formes part de la realitat.

Sociocrític: és formalitza als 30 anys. Va sorgir un grup de sociòlegs que deien que una cosa era conta dades i l’altre és interpretar-les.
Fa un plantejament d’un anàlisis social crític per analitzar la societat, és un plantejament a la pràctica de l’orientació social.

Emergent: (experiencial transconscient, com a projecte existencial- Teixidó) retoma la part espiritual. L’experiència d’un mateix amb la totalitat. Incorpora tot l’anterior però amb l’experiència d’un mateix.

Model racional - positivista, orientat en els resultats

Per al paradigma positivista la realitat és única, pot ser fragmentada per a la seva anàlisi i les parts poden ser manipulades independentment. D'acord amb la concepció dialèctica del coneixement existeixen múltiples realitats construïdes per cada persona, per tant, l'estudi d'una part està influïda per l'estudi de les altres parts d'aquesta realitat.

Per al paradigma positivista el subjecte i l'objecte són independents. En la concepció dialèctica del coneixement el subjecte i l'objecte interactuen de manera dialèctica, és a dir, es modifiquen mútuament i per tant, són inseparables.

L'enfocament positivista assumeix que és possible establir les causes dels fets

La investigació positivista té un enfocament metodològic predominantment quantitatiu, mentre que la investigació que es deriva de la concepció dialèctica del coneixement ha de privilegiar els enfocaments qualitatius.

Model hermenèutic interpretatiu, de la realitat subjectiva

Parteix de la creença que les interpretacions subjectives dels participants són constituents de la ciència. Té el seu basament metodològic en l’hermenèutica que, en un principi, no era més que una tècnica general d’interpretació dels significats dels textos desenvolupada pels teòlegs del segle XVII per a l’enteniment correcte de la lectura de la Bíblia. Tejedor Campomanes (1993), basant-se en Gadamer, sintetitza l’hermenèutica en els següents punts:

- Lluitar contra els prejudicis engendrats per les tradicions comunament acceptades.

- Interpretar correctament la “distància històrica” dels textos, o sigui, la relació existent entre el moment en què s’escriuen i el significat que poden prendre quan es llegeixen posteriorment.

- Entendre la comprensió com una experiència dialèctica i, com a diàleg, necessita de fonaments lingüístics.

Aquest significat subjectiu és el que permet diferenciar l’acció humana de la conducta humana. La conducta humana seria el comportament dels homes equiparable als objectes, el seu moviment físic aparent. En canvi, l’acció humana és el que realment constitueix el comportament humà, perquè es caracteritzen per tenir un determinat sentit per a qui les realitza.

Model sociocrític, orientat al canvi social

La tercera alternativa és el paradigma sociocrític o alliberador.

L'antropologia que fonamenta aquesta posició seria la d'un humanisme de caire marxista. Els pioners d'aquesta orientació són els investigadors de l'Escola de Frankfurt: Horkheimer, Marcuse, Habermas…. Aquesta línia afirma que és falsa la pretesa neutralitat de la ciència. El seu interès alliberador està caracteritzat per revelar les dependències, en el sentit de treure el vel que amaga els lligams i poder-los trencar. No només té un caire especulatiu, descriptiu i comprensiu, sinó que ha de donar les armes teòriques per poder trencar aquestes cadenes que ha mostrat que existeixen. És a dir, que la fenomenologia i l'hermenèutica tenen una finalitat: construir en la praxi l'home (humanisme). Aquest estil de fer ciència està directament relacionat amb el factor de poder que estructura la interacció social. Aquestes orientacions exigeixen que l'investigador sigui militant i d'aquesta manera li ofereixen un marc de permanent autoreflexió per a l'alliberament humà. La filosofia que és al darrere d'aquest paradigma intenta de portar un canvi social amb una més gran o petita radicalitat. Per això, l'investigador ha d'assumir el compromís que exigeixi el suposat canvi. En aquest sentit, la investigació ha d'ésser compromesa per aconseguir el canvi i l'alliberament de l'opressió. Es tracta de construir una teoria que, des de la reflexió en l'acció, des de la praxi com a trobada crítica, tracti d'orientar

l'acció. Les seves característiques són que:

- Assumeix una visió global i dialèctica de la realitat educativa.

- La investigació crítica assumeix una visió democràtica del coneixement, així com tots els processos implicats en la seva elaboració.

- Teoria i realitat estan cridades a mantenir una tensió dialèctica.

- La investigació crítica tracta d'articular-se, generar-se i organitzar-se en la pràctica i des de la pràctica.

- La investigació crítica està compromesa no només a explicar la realitat i comprendre-la, sinó ha transformar-la des d'una dinàmica alliberadora dels individus que hi estan implicats.

Model emergent o experiencial transconscient, com a projecte existencial

És la nova concepció de l'objectivitat científica basada en una renovada teoria de la racionalitat, i que posa de relleu el caràcter complementari, interdisciplinari i no contradictori de les ciències experimentals, que creen i manipulen els seus objectes, i les ciències humanes, que tenen com problema la descripció del sentit que descobreixen en les realitats.

L'objectiu serà aconseguir un tot integrat, coherent i lògic, que ens ofereixi una elevada "satisfacció intel·lectual", que és el criteri i meta última de tota "validació". La tendència a l'ordre en els sistemes oberts supera el caràcter simplista de l'explicació causal lineal i unidireccional i la llei de l'entropia, que posa davant del fet quotidià de l'emergència de la novetat i de l'imprevist, com a fonts de nova coherència.

Corrents filosòfics:

De la modernitat a la postmodernitat (són filosofies que dominen la nostra època).

Modernitat

 Fonamentació (societat sòlida). És un concepte filosòfic i sociològic, que pot definir-se com el projecte d'imposar la raó com a norma transcendental a la societat.

Postmodernitat

“ Cada deseo que tenemos lo podemos lograr”à Postmodernidad.

El terme postmodernitat designa genèricament un ampli nombre de moviments artístics, culturals i filosòfics del segle XX definits en divers grau i manera per la seva oposició a (o superació al·legada de) la modernitat (concepte, aquest darrer, similar, però no idèntic, al d'Edat Contemporània). En aquesta accepció concreta de 'moviment postmodern' o 'ideologia postmoderna', a voltes la postmodernitat es designa també com a "postmodernisme", però aquest terme, com a designació d'aquest concepte, està mal format i és confusionari.

Els diferents corrents del moviment postmodern van aparèixer al llarg del terç central del segle XX. Històricament, ideològicament i metodològicament diversos, comparteixen, però, una semblança de família centrada en la idea que la renovació radical de les formes tradicionals en l'art, la cultura, el pensament i la vida social impulsada pel projecte de la modernitat havien fracassat en l'intent d'assolir l'emancipació de la humanitat, i que és impossible o inassolible un projecte semblant en les condicions actuals.

Enfront del compromís rigorós amb la innovació, el progrés i la crítica, que caracteritzà les avantguardes artístiques, intel·lectuals i socials, actitud que considera una forma refinada de teologia autoritària, la ideologia postmoderna defensa la hibridació, la cultura popular, el descentrament de l'autoritat intel·lectual i científica i la desconfiança davant el que defineix com a grans relats.

Neoliberalisme

Típicament, el terme neoliberalisme es refereix a la filosofia política-econòmica que propugna la mínima intervenció d'organismes estatals sobre l'economia i la política. Així el paper de l'estat es redueix a garantir les llibertats individuals. Es focalitza en els mètodes de lliure mercat, en la disminució de les restriccions a les operacions de les empreses, i en l'establiment dels drets de propietat. Quant a les polítiques internacionals, el neoliberalisme a les relacions internacionals proposa l'obertura comercial per qualsevol mètode possible; l'obertura comercial es refereix a la creació de tractats de lliure comerç i la divisió internacional del treball, cap a una integració econòmica.

El neoliberalisme ha estat una corrent de pensament econòmic i polític predominant en les polítiques implementades des de començaments de la dècada de 1970, consolidades durant els anys 80 i 90 del segle XX i encara plenament vigents avui en dia. El neoliberalisme refusa la possibilitat d'una intervenció positiva de l'estat en l'economia (que pugui complementar la iniciativa privada), centrant el paper d'aconseguir el progrés econòmic i fins i tot, en casos extrems, la justícia social en el foment del lliure-mercat i la reducció de les restriccions a les decisions de les empreses. Els seus defensors afirmen que els guanys nets obtinguts mitjançant l'intercanvi en el lliure-mercat capitalista superen els costos en tots els casos.

Utilitarisme

L'utilitarisme és un marc teòric per a la moralitat, basat en la maximització de la utilitat per a la societat o la humanitat. La moralitat de qualsevol acció o llei ve donada per la seva utilitat per a la societat.

De vegades, es resumeix l'utilitarisme a partir del principi d'utilitat com a "el màxim benestar per al màxim nombre de persones".

L'utilitarisme és tant una teoria sobre el benestar com sobre el que és correcte. Com a teoria sobre el benestar, l'utilitarisme defensa que és bo allò que ens suposi una major utilitat, és a dir, plaer, preferència-satisfacció, o una llista objectiva de valors. Com a teoria sobre el que és correcte, l'utilitarisme té en compte les conseqüències de l'acte, i afirma que l'acte correcte serà aquell que ens suposi una major utilitat.

En la vida quotidiana l’utilitarisme i el seu germà americà, el pragmatisme, tenen mala fama perquè sembla que aplicar una actitud calculadora en tots els àmbits de la vida equival a disminuir ‘la poesia de la vida’ i a proposar una existència regida per consideracions molt elementals. L’utilitarisme ha estat atacat per reduccionista, reformista, calculador, escèptic, relativista, irònic, contradictori i mancat de sensibilitat col·lectiva. I sovint els utilitaristes, defensant que en realitat els actes humans s’expliquen per el pur interès –i en definitiva per la por– no han ajudat gens a desfer els malsentesos.

L’utilitarisme pressuposa que l’interès i la utilitat són els mecanismes mentals que mouen d’una manera més o menys conscient i confessada, les accions dels humans A més va ser la primera filosofia moderna a elaborar una crítica del llenguatge, denunciant la manipulació dels sentiments que sovint es dóna sota l’ús de grans paraules, tan retòriques com efectivament buides. Però si una filosofia s’ha volgut fonamentar en un principi objectivable i universal i ha exigit que l’acció humana –i amb ella primordialment l’acció pública i política– es basi en criteris mesurables predicant un escepticisme generalitzat davant tota abstracció, aquesta és l’utilitarisme.

Nascut amb la revolució industrial i inseparable del liberalisme en teoria política i del capitalisme en economia, l’utilitarisme reivindica la democràcia en política i la imparcialitat i els drets individuals com a criteris morals. L’utilitarisme creu que la filosofia serveix bàsicament per a dissoldre, més que per a resoldre els problemes dels humans, mostrant que sovint l’origen de les nostres angoixes rau simplement un mal ús del llenguatge, en una mala formulació dels problemes o en una incorrecta avaluació dels nostres interessos. La proposta utilitarista no és altra que la de ser conscients de nosaltres mateixos utilitzant la racionalitat que sabem, d’antuvi, imperfecta però perfectible i millorable a través de la crítica. Això com a mínim ens impedeix ser dogmàtics.

Objectius:

1. Conèixer les propostes més significatives del corrent utilitarista i del pragmatisme, especialment en l’àmbit epistemològic i en la filosofia moral

2. Relacionar l’utilitarisme amb el seu context històric i cultural i, particularment, amb el liberalisme.

3. Valorar l’aportació de l’utilitarisme a la democràcia avançada.

4. Aplicar algunes propostes de l’utilitarisme a la via quotidiana.

Ecologia: reduir, reutilitzar

L'ecologia (del grec «οίκος» *oikos="casa", i «λoγος» logos=" coneixement") és la ciència que estudia als éssers vius, el seu ambient, la distribució i abundància, com aquestes propietats són afectades per la interacció entre els organismes i el seu ambient: «la biologia dels ecosistemes» (Margalef, 1998, p. 2). En l'ambient s'inclouen les propietats físiques que poden ser descrites com la suma de factors abiòtics locals, com el clima i la geologia, i els altres organismes que comparteixen aquest hàbitat (factors biòtics).

La visió integradora de l'ecologia planteja que és l'estudi científic dels processos que influencien la distribució i abundància dels organismes, així com les interaccions entre els organismes i la transformació dels fluxos d'energia i matèria.

Sostenibilitat

La sostenibilitat és un concepte econòmic, social i ecològic complex entorn de les relacions entre les societats i el medi ambient. Pretén ser una manera d'organitzar l'activitat humana de manera que la societat i els seus membres siguin capaços de satisfer les seves necessitats i expressar el seu potencial màxim en el present al mateix temps que es manté la biodiversitat i els ecosistemes naturals, i planejar i actuar per poder mantenir aquests ideals indefinidament. La sostenibilitat afecta a tots els nivells organitzatius, des del barri fins al planeta sencer. És sovint una qüestió controvertida. Va ser un dels eixos del Fòrum Universal de les Cultures.

Comunitarisme: obre el ventall de diferents formes de família.

El comunitarisme com a filosofia apareix a la fi del segle XX en oposició a determinats aspectes de l'individualisme i en defensa de fenòmens com la societat civil. No és necessàriament hostil al liberalisme, no obstant això, centra el seu interès en les comunitats i societats i no en l'individu. Els comunitaristes creuen que a la comunitat no se li dóna la suficient importància en les teories liberals de la justícia. La qüestió sobre què és prioritari (l'individu o la comunitat) és essencial per a analitzar la major part dels problemes ètics del nostre temps: sistema sanitari, avortament, multiculturalisme, llibertat d'expressió, etcètera. Fonamentalment s'utilitza el terme en dos sentits:

. El comunitarisme filosòfic considera que el liberalisme clàssic és ontològicament i epistemològicament incoherent, i s'enfronta al mateix en dos terrenys. A diferència del liberalisme clàssic, que construeix les comunitats com originades per actes voluntaris d'individus anteriors a les mateixes, remarca el paper de la comunitat en la tasca de definir i formar als individus

. El comunitarisme ideològic és una ideologia que subratlla el dret de la majoria a prendre decisions que afectin a la minoria.

Una tercera possibilitat és el comunitarisme sensible (Responsive Communitarianism) que practica Amitai Etzioni del moviment israelià dels kibbutz, que afirma simultàniament els drets comunals i els deures individuals.

Alguns representants del corrent comunitarista són Robert Bellah,Charles Taylor, Michael Walzer, Alasdair MacIntyre.

Feminisme: protagonisme de la vida social.

El feminisme o moviment feminista és el conjunt d'idees i accions que, al llarg del temps, busca afavorir els interessos de les dones en situacions de submissió al poder masculí per tal de modificar posicions de desigualtat i violència envers les dones.

El feminisme d'arrel il·lustrada reclama gaudir dels mateixos drets i deures que gaudeix l'home. Amb tot, actualment, també s'hi revisen els continguts del concepte de ciutadania en tant que està bastit sobre els paràmetres de l'androcentrisme.

El corrent feminista anomenat pensament i política de la diferència sexual busca transformar l'ordre simbòlic del patriarcat a través de la recerca d'un significat propi i lliure del fet d'haver nascut en un cos sexuat en femení o en masculí. Alhora, vol modificar transversalment les definicions sobre les quals se sustenta el patriarcat en l'esfera familiar, social, cultural i política des d'una manera pròpia de dir el món.

El feminisme bastit sobre la teoria del discurs planteja que el sexe és també una categoria d'anàlisi, per tant, hi cap la redefinició de les possibilitats que planteja. També demana fixar l'atenció en la reproducció d'escenes que alimenten l'ordre simbòlic patriarcal a fi de no sostenir-lo.

A Espanya ha aparegut la Llei orgànica de 3/2007 del 22 de març per a la igualtat efectiva de dones i homes.

La historiadora Gerda Lerner ubica el naixement del patriarcat com un esdeveniment històric en el qual es documenta el principi de la subordinació de les dones a través dels sistemes polítics, legals, culturals, religiosos i socials. També documenta les diverses evidències de l'existència d'una consciència feminista a través de mil·lennis en diferents societats del món i de la història. En recopilar aquests escrits arriba a la conclusió de què el procés històric documentat i transmès com la història universal no afecta de la mateixa manera els homes i les dones. El coneixement desenvolupat a través de segles per dones amb consciència feminista va ser truncat una i una altra vegada. Les dones que reclamaven la subordinació o que es comportaven fora dels esquemes d'assignats al seu sexe, eren i van ser marginades. La falta d'ensenyament a les dones sobre els èxits d'aquelles que van ser reeixides a través de la història, és un dels factors que han contribuït a l'opressió de les mateixes. Així, va ser el segle XIX quan la consciència feminista es va començar a transmetre a altres dones i, s'inicia el feminisme com a moviment social i polític.

Sovint s'afirma que el feminisme va néixer a finals del segle XVIII i principis del XIX, quan la gent va començar a percebre que la dona era oprimida per una societat patriarcal. El moviment feminista té les seves arrels a Occident i especialment en el moviment de reforma del segle XIX. El moviment organitzat comença amb la primera convenció pels drets de la dona, a Nova York l'any 1848. Més d'un segle i mig més tard, el moviment ha crescut i ha adoptat diverses perspectives sobre el que constitueix la discriminació contra la dona. El primer moviment feminista és sovint anomenat la primera onada, i després de 1960, la segona onada.

Persona i societat:

Cosmovisió és la visió que tenim del Cosmos ( del món).

És el conjunt d'opinions i creences que conformen la imatge o concepte general del món que té una persona, època o cultura, a partir de la qual interpreta la seva naturalesa i tot allò que existeix.

Una cosmovisió defineix nocions comunes, que s'apliquen a tots els camps de la vida, des de la política, l'economia o la ciència fins a la religió, la moral o la filosofia. Serveix per caracteritzar una comunitat en oposició a d'altres. Els estudiosos de la sociolingüística afirmen que la cosmovisió es plasma en la llengua materna de cada individu, de manera que idioma i construcció del món s'influencien mútuament.

Ha de constar dels següents elements mínims:

-       descripció del món, que inclogui explicacions sobre els fenòmens que s'hi esdevenen.

-       futurologia o preocupació pel destí del poble/raça humana.

-       conjunt de normes morals.

-       epistemologia, decisió sobre quines proposicions bàsiques són veritables.

Sentit de la vida

El sentit de la vida és l'explicació que intenten donar la filosofia o la religió al perquè de l'existència, responent a interrogants com la finalitat de l'ésser humà, el valor de la vida o la seva direcció. Constitueix la pregunta bàsica d'aquestes dues disciplines i s'aplica usualment només a la vida de l'home, ja que és l'única espècie que sembla tenir consciència i un autoconcepte prou desenvolupat com per voler trobar un sentit a la pròpia presència al món, lligat a una teleologia.

Les respostes han estat molt variades històricament i han aparegut a l'art, els mites, els cultes religiosos i el pensament racional i comprenen des de l'absència de sentit fins a la recerca de la felicitat, passant per la transcendència o altres intents de trobar un significat a la vida.

Afectes socials: angoixa, auto ajuda, superstició

Religiositat

No s’ha perdut, el que s’ha perdut és el culte. S’agafa i es deixa però sempre està lligat a la vida.

Laïcitat, secularitat

 Una escola laica es la que tenia que respectar totes les religions.

Consum: estem en un estat de consum.

Consumisme: Hi ha gent que és feliç consumint.

La paraula consumisme és un terme que s'utilitza per descriure els efectes d'igualar la felicitat personal a la compra de béns i serveis o al consum en general. El cas és exemplificat per la frase com més consumeixo, més feliç sóc. També es refereix al consum desmesurat de béns i serveis en la societat contemporània que impacta en els recursos naturals i l'equilibri ecològic de manera seriosa. Prova d'això és el fet que el consum de recursos de la societat nord-americana, d'aplicar-se a tot el planeta, requeriria els recursos de dos planetes més, iguals a la Terra, per a sostenir-lo.

El consumisme es veu incentivat principalment per:

-       La publicitat, que en algunes ocasions aconsegueix convèncer al públic de que una despesa és necessària quan abans es considerava un luxe.

-       La predisposició d'usar i tirar de molts productes,

-       La baixa qualitat d'alguns productes que comporten un període de vida relativament baix, encara que són atractius pel seu baix cost, a llarg termini surten més cars, i son més nocius per al medi ambient.

-       Algunes patologies com l'obesitat o la depressió que ens fan creure més fàcilment en la publicitat enganyosa, pensant que podem resoldre els nostres problemes consumint indiscriminadament aliments, begudes, articles miraculosos i d'altres tipus de productes.

-       El rebuig inadequat d'objectes que poden ser reutilitzats o reciclats, ja sigui per nosaltres o per altres.

-       La cultura i la pressió social.

La llibertat?

La meva llibertat!

  la vida que passa per nosaltres,

  que ens ha estat donada,

  que podem donar-la

  que no podem  canviar per una altra

  que no ens la podem quedar en conserva

  la meva llibertat com a decisió i voluntat

  és potser el més real

  petites decisions que poden girar (angle) la direcció

  de la societat, de la cultura, del nostre món

La vida!

La meva vida?